EDE – Juana Inés: paráfrisis de sí misma

Ara que ja he vist l’obra sencera, què puc dir? Simplement, si em deixo endur pels sentiments, per les emocions… només puc dir que em sento enamorada. Tot va començar al maig. Anàvem a rebre i conèixer el nostre pròxim projecte. Aquest cop venien de molt lluny. Venien de Mèxic.

Des del minut zero, vaig sentir que era una gent especial. Primer, una mica més tímids i, a poc a poc, es van anar obrint a nosaltres i ens van explicar en què consistia la seva obra i, sobre tot, la manera com treballarien amb Juana Inés: paráfrasis de sí misma. Ens va sorprendre el fet que no partien d’un guió escrit, sinó que estaven experimentant i que d’allà sortiria el text i no a l’inrevés. També va dir Fernando que a ell no li agradava que l’anomenessin director, que ell era un observador. Afegia que algú s’havia de posar a l’altre costat per veure el que funciona o el que no funciona i fer-los de guia.

“Després d’aquell dia, d’aquell sopar, d’aquell punt de trobada, teniem ganes de saber-ne més”.

I va arribar el dia de presentar l’obra. Fernando, el director-observador, ens va presentar la base de Juana Inés. Va ser després, quan van començar els assajos, que, aquí sí, em vaig acabar d’enamorar. Jo ho comparo amb l’amor. Per què? Perquè primer coneixes, hi ha feeling, et transmet alguna cosa, et va enganxant, tens ganes de veure’l o veure-la, algun cop et deixa sense paraules i et va sorprenent cada dia, et va ensenyant coses, desconnectes de tot quan estàs amb ell o ella… Fins al dia de l’estrena. Això és el mateix que jo he sentit des del principi amb aquest grup. Des de la capacitat actoral fins al mínim detall d’escenografia està cuidat. A més a més, és una obra plena de simbolismes i de preguntes obertes. Algunes preguntes es van respondre en cada col·loqui, cada trobada amb ells, i d’altres queden obertes.

A més, penso que tot i que aquesta dona era del segle XVII l’obra tracta un tema encara actual en el nostre segle, segle XXI. És una temàtica que a tots ens pot remoure, tots en tenim opinió i fins que no ho veus així, tan a prop, o fins que no passa alguna cosa greu o ho vius a la teva pròpia pell, no prenem la consciència que hauríem de prendre. És una obra i una temàtica que no deixa indiferent ningú.

Veiem com els actors i les actrius arriben a emocionar-se, perquè es nota que ho senten com si els estigués passant a ells. Aquí es veu molt bé la seva generositat, la seva sinceritat a l’hora d’actuar. A més a més, són molt polifacètics. Són capaços de ballar, actuar, cantar, fer-nos plorar o fer-nos riure. Va molt bé un toc d’humor en mig d’una obra tan forta, tan intensa.

També m’agradaria destacar la valentia en presentar l’espectacle físicament; per exemple, quan Maria es queda nua a l’escenari i també en les escenes dures, de violació.

Com comentaven en el col·loqui, depèn del lloc del món on es representi es podria crear certa polèmica entre el públic. Per exemple a Mèxic, al seu país. Ells afirmen que, simplement, tenen curiositat de veure la reacció dels seus paisans.

Per últim, també remarcar que ha estat molt bé que tinguessin en compte la societat en què ara estem immersos, aquí a Barcelona, per exemple.

I, com no, gràcies per cada detall amb nosaltres, de l’Escola de l’Espectador, que des del principi ens han obert les portes, ens han fet partícips del seu projecte i ens han escoltat cada dia. Han tingut en compte les nostres opinions. Crec que hi ha hagut un feedback que ens ha aportat i enriquit tant a ells com a nosaltres.

Moltes gràcies! Molts èxits, molta merda i fins aviat Nómadas!

Mari Carmen Blasco Mora
Escola de l’Espectador de la Sagrera

About creacioadmin 79 Articles
La Nau Ivanow és un espai de residències d’arts escèniques que facilita a les companyies els recursos necessaris perquè puguin crear i desenvolupar-se en llibertat, sense que hagin d’encaixar en una línia artística concreta. Alhora, fomenta l’intercanvi d’idees i promou complicitats entre els creadors per mitjà de la convivència en espais de treball compartits.