Els espais de creació – Sandy Fitzgerald

Tant si les persones que fan servir cada dia les instal·lacions de la Nau Ivanow en són conscients com si no, aquest centre forma part d’una llarga i coneguda tradició. Segons la regió o el país, aquests espais reben noms diferents –centres culturals, centres d’art, laboratoris culturals, fàbriques de creació–, però tots tenen punts en comú i el compromís amb una finalitat que connecta les seves ambicions, les intencions i la raó de la seva existència. El primer que es pot afirmar d’aquest model és la seva èmfasi en la participació i el suport a la creativitat com una eina d’apoderament, en valorar el procés per damunt del producte i defensar el dret de tots els ciutadans a tenir una veu cultural.

Durant segles, abans que apareguessin centres com la Nau Ivanow, hi havia dos tipus d’institucions en la jerarquia cultural: l’auditori per a «belles arts» (òpera, ballet i teatre) i els espais per a l’entreteniment popular (vodevil i espectacles de varietats, entre d’altres). Els centres culturals que han sorgit al segle XX, però, responen a noves possibilitats: que la cultura hagi de ser creada i desenvolupada pels ciutadans i que les diferents veus culturals siguin valorades i respectades, no excloses ni suprimides. La història d’aquests centres culturals independents representa una lluita i determinació lligades a moltes altres que han tingut lloc en l’àmbit social, cultural i polític en els últims 150 anys.

Sorgits durant la Revolució Industrial, els centres culturals han existit des de finals del segle XIX. Els primers exemples es mostren com a bàsics per la lluita de la classe obrera per la igualtat de drets davant la industrialització i l’explotació. La cultura va ser fonamental en aquesta lluita per la justícia i això denota la importància que totes les persones tinguin  un paper en la creació cultural i, com a conseqüència, un futur significatiu per a ells i els seus fills. En realitat, això no només volia dir crear millors condicions de treball sinó també enriquir les comunitats, amb espais compartits on es podien materialitzar les oportunitats per a l’educació, l’expressió personal i la celebració. Aquestes estructures van començar a aparèixer per tot Europa, finançades, construïdes i dirigides pels treballadors i les seves famílies. Eren conegudes com a Casa del Poble (a Escandinàvia Folkets Hus, a Itàlia Casa del Popolo, a Bèlgica Maison du Peuple; Espanya tenia la seva pròpia xarxa de Cases del Poble, anomenades Ateneu a Catalunya, que encara existeixen).

A mesura que avançava el segle XX, el concepte i la definició de la Casa del Poble per a la cultura van créixer i es van diversificar, va augmentar-ne la quantitat, amb la influència i finançament d’iniciatives populars. És impossible documentar aquí tota aquesta evolució, però una ràpida mirada al passat mostra la importància del paper cultural que aquests centres jugaven en la vida individual i comunitària, unes vegades canviant la consciència pública en aspectes fonamentals; d’altres, proporcionant suports i oportunitats que els negocis privats o l’Estat no volien o no podien oferir. A més dels iniciadors de la Revolució Industrial, hi ha centenars de milers d’exemples per tot el món, tot i que aquí només se n’esmenten alguns, com també el rerefons que va donar lloc a la seva existència.

Obres inicials a la Nau Ivanow

El 1935, el president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, va iniciar un programa de despesa pública, anomenat New Deal, per compensar els efectes de la Gran Depressió. Aquesta iniciativa va destinar 46 milions de dòlars (més de 800 milions d’avui en dia) a un programa nacional d’art que incloïa la creació de diferents centres culturals pels Estats Units, com el People’s Art Centre a St. Louis; el Harlem Community Art Centre a Nova York i el Raleigh Art Centre a Virgínia de l’Oest. Val la pena fixar-se que en certa manera va passar el mateix a Rússia, on es va introduir un programa de centres culturals, coneguts com Cases del Poble (Naródny dom), desenvolupats i construïts a gairebé tots els pobles i les ciutats de la Unió Soviètica. El 1988 hi havia més de 137.000 establiments d’aquest tipus. Tot i que ara són vistos com a programes de control i adoctrinament, en aquell moment aquests centres eren considerats pels treballadors culturals i els artistes occidentals d’esquerres uns espais de progrés i d’inspiració, i també un complement perfecte a les iniciatives de les Cases del Poble. En efecte, molts van proporcionar les mateixes possibilitats d’educació i celebració que els homòlegs occidentals.

La Segona Guerra Mundial va donar com a resultat un canvi fonamental en les normes culturals i socials a tot el món, sobretot en el Regne Unit. El Comitè de Foment de la Música i les Arts, una iniciativa per aixecar la moral durant la guerra, va ser un precursor del Consell d’Arts a Gran Bretanya, establert el 1945, que immediatament va començar a donar suport als centres culturals, una política que continua vigent fins al dia d’avui. Alguns exemples primerencs incloïen South Bank Centre i Roundhouse (Londres), Mac (Birmingham) i Chapter Arts Centre (Cardiff).

Igual d’important va ser el moviment d’ocupes, iniciat després de la Segona Guerra Mundial, ja que moltes persones es van trobar sense sostre a causa de la devastació de la guerra i es van veure sotmeses a les terribles circumstàncies econòmiques que el conflicte va causar a Europa. Molts d’aquests ocupes també van desenvolupar centres per a la lliure expressió, la qual cosa es va traduir en un moviment per crear una nova societat de postguerra. Inspirats per aquestes iniciatives radicals, podem trobar els ocupes originals ara establerts i que encara viuen amb aquests ideals en molts països: ufaFabrik (Berlín), WUK (Viena) i Melkweg (Amsterdam).

La Nau Ivanow

Si avancem fins als anys 60, descobrim que aquests ocupes s’han fusionat en un nou moviment mundial d’espais que defensen una democràcia cultural i l’alliberament de la creativitat individual. Inicialment anomenats «laboratoris artístics», aquests espais alternatius, originats als Estats Units, van ser el nucli del moviment contracultural. Aquests «laboratoris» van començar a sorgir per tot el món: The Factory d’Andy Warhol a Nova York (1962), Drury Lane Arts Lab a Londres (1967) i Yellow House Artist Collective a Sydney (1970), en són alguns exemples.

Amb el segle XXI, el moviment de centres culturals creixia i es desenvolupava gràcies al suport de promotors privats i polítics per igual. L’ideal de la base original d’aquests centres culturals segueix en evolució, amb noves iniciatives gairebé cada dia. L’ENCC (sigles en anglès de Xarxa Europea de Centres Culturals) calcula la seva representació en 3.000 membres, Trans Europe Halles (xarxa europea de centres culturals independents) en té al voltant de 100. Només al Regne Unit hi havia 1.002 centres artístics el 2017.

Per tant, sí, la Nau Ivanow és única en la seva localització i comunitat al barri de la Sagrera de Barcelona, però també forma part d’un projecte desenvolupat durant 150 anys que situa la creativitat al centre de la vida de les persones. Un centre cultural com la Nau Ivanow és un espai lliure, obert i segur, on la ciutadania pot entrar a explorar no només la seva creativitat, sinó, més important, els somnis i les aspiracions. I aquest punt és molt significatiu perquè parlem d’una activitat cultural que implica individus i grups que a través de la seva creativitat impulsen una finalitat i un sentit, a la vegada que permeten que les idees i els pensaments nous evolucionin. En resum, apoderar les persones perquè inverteixin en el propi desenvolupament social, el que Joseph Beuys va anomenar «escultura social», amb un centre cultural com la «nova fàbrica» per donar forma al nostre món i transformar-lo.

About creacioadmin 79 Articles
La Nau Ivanow és un espai de residències d’arts escèniques que facilita a les companyies els recursos necessaris perquè puguin crear i desenvolupar-se en llibertat, sense que hagin d’encaixar en una línia artística concreta. Alhora, fomenta l’intercanvi d’idees i promou complicitats entre els creadors per mitjà de la convivència en espais de treball compartits.